Quan ja no queda res, encara queda molt

Si poguéssim dormir quan la vida ens ofega… Davant d’aquest panorama tan desconsolador només podem renàixer de les cendres , quan ja no queda res, encara ens queda molt, ens queda l’experiència de l’error que és el que ens dóna saviesa, i tornar a començar prenent per fonaments els principis d’honestedat i solidaritat, aquestes dues paraules haurien de ser el lema de la revolta i que Déu no ens tregui mai la força per caminar endavant amb l’únic propòsit de fer bé les coses.

Voldria ser una romàntica i pertànyer al grup de l’esperit que creu en aquesta lluita, i sé que la vida és dels qui prenen la veritat com a estendard i surten als carrers amb la fe de voler canviar el món.
Però sóc una ignorant sense mitjans i una covarda perquè m’espanta veure com pateixen els meus germans.

Per això dic que m’agradaria dormir quan la vida m’ofega, dormir per no sentir aquest dolor, per no veure la desesperació en els ulls de tants.

Què hem fet tan malament? Haurem d’assumir el compromís d’atendre les nostres culpes i prendre la responsabilitat de créixer pensant en una consciència global, que sempre el Sud ha passat gana i ara veiem que el Nord també plora.

He composat aquest poema pels valents que s’aixequen del terra, malgrat estar ferits, no es lamenten i es cobreixen amb la dignitat vestint la seva vida. Jo avui em sento enfonsada i no sé que explicar-los als meus fills, tret de recordar-los que un dia jo també somniava.

El poema porta per nom Desperta’m.

Desperta’m quan l’amor hagi vençut
que altra vegada tinc les mans ferides
i l’esgotament em vela la llum
que el cós segueix als peus que s’arrosseguen
pel camí, quan els ulls del cor no hi veuen.

I no puc avançar si hi ha foscor
per primaveres òrfenes de flors
estius de lava i de tardors desertes,
i altre cop torna a ser hivern cru i blanc
vent gèlid i el calabruix punxa al pit.

Desperta’m quan creixin les flors damunt
la tomba dels que estimàvem la terra,
quan el sol escalfi la pell d’aquells
que avancen seguint l’estel dels bells somnis.

“Desitjo per a tots, que l’esperança entri en els nostres cors i encoratgi els nostres propòsits”

Anuncis

Aprenent

Darrerament he aprés que hi ha tres maneres de sanar l’ànima, la primera amb l’aprenentatge que assolim de les experiències, la segona amb la malaltia, per l’aprenentatge que aquesta acompanya i la darrera és mitjançant la mort, perquè sanar no és sinònim de guarir.
Quan venim al món, la nostra ànima du amb ella un propòsit, un destí definit, que és el d’ampliar la seva consciència , per tal d’aproximar-se en cada experiència, a la seva font d’origen que és la divinitat. Totes les ànimes naixen de la mateixa font i retornen a ella quan ja han acabat la seva experiència terrenal , o propòsit com he dit abans, en aquesta vida humana. Perquè així es definiria la nostra vida aquí, tan sols com una experiència terrenal que escull la nostra ànima per aprendre el que li fa falta per a seguir creixent i quan acaba l’aprenentatge, torna al seu hàbitat que és l’energia universal, dit amb paraules espirituals, a Déu.
Un cop s’ha traspassat , l’ànima decideix què continuar fent, si bé tornar a encarnar una altra experiència o bé romandre al costat de la font d’energia com a llum.
Quan vaig integrar aquesta informació, sobtadament tot va prendre sentit en mi, varen deixar de preocupar-me les banalitats per les quals patia i vaig entendre que el nostre camí com a humans és el d’entrar a formar part d’una consciència més gran que ens dóna la plenitud de vida.
Però aquest descobriment és un aprenentatge que dura tota la vida, és fàcil reincidir en comportaments passats, els hàbits i costums no es perden d’un dia per a l’altre, el canvi comporta responsabilitat i compromís amb un mateix, les respostes estan dins nostre i la responsabilitat dels nostres actes també. No aprendrem res, i ens passarem bona part de la nostra vida picant-nos el cap a la paret, si ens limitem en veure a les nostres dificultats com a responsabilitats alienes. Tots ens fem de mestres els uns als altres, les dificultats també, hem de canviar la mirada cap a la vida i veure-les com a oportunitats per a continuar creixent espiritualment. Aconseguir aquest objectiu tan important, requereix molta pràctica, paciència i amor. Una bona manera d’ampliar la capacitat de resistència és meditant. La meditació ens fa ser canals més purs, calma les vibracions de la ment i augmenta la consciència del Ser.

Com reconèixer al Ser
Estem en connexió amb la nostra ànima quan sentim una felicitat que és intangible. Tot mirant uns nens que juguen i se’ns obre un somriure espontani als llavis, quan gaudim veient la festa de l’altre sentint-la nostra, quan fruïm d’una posta de sol o d’un paisatge nevat, quan som agraïts. En definitiva, quan contactem amb la bellesa de la vida de manera intuïtiva i sentim plenitud, estem en connexió amb el nostre Ser.
L’art , és també un camí per a contactar amb el jo intern. El fruit de l’expressió artística és el resultat de la connexió amb el jo.

Tenia ganes de compartir el contingut d’aquesta pàgina amb vosaltres. Cada dia que passa , tinc més la certesa de que aquesta forma d’entendre la vida, pot ser una resposta als enigmes que ens planteja l’existència. Encara que jo sóc una persona que tinc el que se’n diu tenir Fe, paraula que torna a prendre valor en els temps que vivim, i portar a la pràctica aquestes teories m’aporta tanta pau que m’agradaria que la poguéssiu gaudir amb mi, però llavors ja no seria el vostre aprenentatge, i hi ha molts camins i tots són vàlids. Tampoc m’importaria estar equivocada, l’error et fa avançar i tinc la resta de la vida per seguir aprenent.

Gràcies per la vostra companyia un dia més.