Autoire, Loubressac, Carennac i Rocamadour.

Ens llevem a Conques. I plou. Una boira cobreix el poblet que el fa encara més fantasiós. Carreguem les maletes al cotxe i posem rumb a Autoire. De camí parem esmorzar a un bar que per sorpresa nostra és ple d’instruments musicals, li preguntem al cambrer si és músic, ens diu que sí, q toca el piano. El trajecte cap a Autoire ha sigut preciós, un parc natural de castanyers, nogueres, arbres molt alts amb heures enfiladisses, de conte.

Autoire. Ja no plou. Fa vent i tinc fret. És molt bonic, com tots els poblets que estem visitant. Casetes de pedra amb teulades vermelles. Les cases tenen formes estranyes, penso com deu ser viure en elles, em recorden a les casetes dels nanets, tot petit i rodonet, no sé si pràctic, la veritat.
L’ Esteve  vol anar a veure un salt d’aigua,  jo opto per esperar-me al cotxe, vaig poc abrigada i fa un dia de tardor. L’Esteve torna al cap d’una hora content. El camí fins el salt d’aigua  és preciós i la cascada també s’ho val.
Fem camí cap a Loubressac. Dinem en un hotel que el porten una parella de nois. És molt finet. Mengem molt bé. Fem una volta al poble. Recollim castanyes, en n’hi ha a pilons.  Marxem cap a Carennac. D’aquí destacaré com a interessant l’entrada de l’església de Saint Pierre s.XI. El claustre no l’hem vist.

Continuem per camins idílics que ens porten a Rocamadour. Però torna a ploure. Esperem a veure si para i sortim a caminar una mica. Des de la carretera hi ha una vista espectacular. El poble s’està damunt d’uns cingles i les seves cases neixen de damunt els acantilats. És impressionant. Decidim deixar la visita per demà. Al vespre des del menjador de l’hotel podem veure tot l’ acantilat il.luminat i és molt, molt bonic.

Bona nit.

 

Albi, Rodez, Belcastel i Conques

 

Albi ens ha agradat molt, capital d l’Occitània, lloc on va néixer Toulouse Lautrec. Hem visitat el seu museu i passejat pels carrers del centre. Em repeteixo dient q és tot molt cuidat i net, la diversitat d botigues i comerços em fan pensar en pena en el meu Mataró tan impersonal, tan desdibuixat, pobret. L Església de Sta Cécile és una obra impressionant construida de totxanes vermelles que la fa singular per volum i alhora austera de materials. Suposo q l alçada vol contrarestar la seva sencillesa i crec q s aconsegueix. També hem visitat un claustre del sXII , obert a la ciutat, d una gran bellesa per la seva autenticitat, el pati del qual era florit d’herbes medicinals, totes degudament indicades, entre elles he pogut conèixer la saponària, la pulmonària, la centàura, l’hisop q no havia vist mai excepte en llibre. Ara posem ruta cap a Rodez.

Rodez és una ciutat semblant a Albi, la vista des de la carretera és molt bonica, cases disposades amb desnivell amb la teulada de pissarra. Hem aparcat i hem dinat. Després hem visitat els carrers del centre, la seva església estava tancada per obres. No hem anat al museu tot i que ens l’havien recomanat. Hem posat camí cap a Belcastel.

Belcastel també és molt bonic, de l’estil de tots aquests poblets que ostenten  la distinció de les plus beaux villages de la France. Casetes precioses voltades de natura, l’església i el riu. A Belcastel hi ha un pont romànic q travessa el riu molt bonic. La boni ha conegut un labrador molt simpàtic q es deia Odin. Cap a les cinc hem posat rumb a Conques, ja en tenia ganes doncs diuen q és el poble més bonic de tots ells.

Conques és el poble medieval més bonic i cuidat q he vist mai. Tret d’un llibre de contes, inspiració de la pel.lícula la Bella i la bèstia. Hem visitat els seus carrers, hem sopat unes crêpes a la plaça de l’església i hi dormirem. Demà el veurem amb llum de dia. Espero q faci sol.

Bona nit!

Castelnau, Cordes i Najac

Al mati, encara a Tolouse, passegem per un parc q bordeja el riu per a que la boni estiri les cames. Arribem a un salze immens q despulla la seva ànima vers l’aigua i al seu sota un banc. Si visqués aquí seria un dels meus llocs preferits per venir a meditar. És un indret inspirador, quiet amb la ciutat d fons.

Avui visitarem Castelnau, Cordes i Najac. Pobles medievals d una bellesa d estampa. Porticats, places porxades, carrers de pedra. A Cordes hem fet un gelat. Ens el menjavem tot passejant per sota uns castanyers centenaris. El terra era le de les seves castanyes. Ens hem preguntat per què no les cullen? La gent és molt amable a tot arreu, estem satisfets i relaxats pel paissatge tan quiet i sense fi. Fins on arriben els ulls hi ha verd. Preciós.

Najac ens ha sorprès. El poble esdevé en l’extensió d’un carrer q fa un quilòmetre i acaba en un castell del segle XIII q per disgust nostre era tancat  a visites.

Hem sopat a Albi, on passarem la nit i visitarem demà.

Les fotografies són fotos que he fet, no fan justícia al que he vist.

Bona nit!

Viatge als Midi-Pyrenées: Toulouse

Arribem a Toulouse a tres quarts d quatre. Plou. Seguim el camí q marca en blau el navegador per trobar l’ hotel. A mida q ens endinsem al centre de la ciutat la pluja amaina i darrera els nuvols s’endevina un sol tímid q acabarà il.luminant la tarda. L’habitació és agradable, la Boni és benvinguda, i té una terrassa que dóna davant del pont neuf per sota del qual hi flueix el Garona, q déu n’hi do el riu! Toulouse és senyorial, amb edificis grans neoclàssics, places amb molta vida estudiantil i passejos frondosos d’arbres. Hem acabat sopant en un argentí a peu d carrer q oferia una gran varietat d’enpanades. Boníssimes. Tornàvem a l’hotel cap a quarts de nou on ens esperava la Boni que s’ha portat superbé.

Com un res, com un tot.

foto lita anna

Mentre esmorzava mirava aquesta foto meva i de la meva germana. Jo tenia catorze anys. Havia acabat l’EGB i aquell estiu estava treballant de dependenta a una sabateria de la Rambla. Em va procurar la feina la meva mare que tenia pressa perquè sabés el que era guanyar-se la vida i treure’m del carrer i de la vida d’oci estiuenc, per disgust meu. Les meves amigues farien batxillerat a la mateixa escola, jo canviava a la FP, aniria a l’escola Pia com feia el meu cosí germà, estudiaria Administratiu, el torn nocturn per poder seguir treballant els matins. Tot organitzat. Tot controlat, com li agrada a la mare. No recordo ni que se’n feien dels diners que guanyava, suposo que els donava a casa, mai tenia un duro per res, ni per prendre alguna cosa, em conformava amb tot o millor dit amb res. Segueixo mirant la fotografia i em crida l’atenció aquest somriure franc, de plena confiança. Aquesta és la paraula. Tinc una confiança gran en el moment present i la continuo tenint ara. És aquest buit del que pot néixer el tot. Veig en el meu rostre la seguretat del pare, la valentia en el cos davant l’adversitat, una paret ferma per emparar els cops. Encara no sabia què em preparava la vida, ni els embats als quals estaria disposada a enfrontar. Confiada en el moment present, com un tot o com un res, el moment present que em donava la vida i que jo agraïa plenament sense encara saber-ho.
No sé per què us explico tot això. Potser trobo a faltar la complicitat d’explicar-vos els meus pensaments, saber que esteu a l’altre costat rebent les paraules em reconforta.
Ahir vàrem fer el sopar de Santes, amb els amics de sempre i altres que s’han anat afegint a la vida i que també hem conegut. Estimo aquesta gent, hem viscut plegats experiències de joventut amb l’ànima verge i sé que ens coneixem molt, que estic a casa quan estic amb ells i aquesta sensació és impagable. Però hi havia alguna cosa en l’ambient que em va deixar intranquil•la. Canvis en parelles. Vaig veure que en S. no du gens bé el tema de la separació, va estar tota la nit sense obrir boca amb un posat trist, pensatiu. La G. va aguantar el tipus però s’endevinava que volia marxar perquè no estava còmoda. No vaig gosar preguntar-li a l’A. per la seva última parella, fa temps que no els veig junts, suposo que ho deuen haver deixat córrer, estava contenta però amb la guàrdia alta, el cos tibat. La meva estimada J. que estava cansada perquè no havia dormit bé, estava trista, espatlles caigudes, jo sé perquè, no passa per un bon moment laboral, ella, una persona tan vàlida.
Vaig tornar a casa amb la sensació que havia sigut un sopar més, com el de cada any, però amb l’alegria descafeïnada, revolts incerts que ens porta la maduresa i no ho haurien de ser tant d’incerts quan creiem que podem controlar la nostra vida. I dic creiem. Aprendre a acceptar el moment present com un tot o com un res, amb el somriure franc, de confiança i l’esguard ferm per emparar els embats. Mentre l’ànima gregària ens cuida, perquè ens coneix, perquè ens estima, malgrat que no puc dir amb paraules i veu tot el que sento o penso, potser equivocadament, amb una intuïció d’amor, de vetlla pels meus amics de sempre. Hi poso confiança.
Agraeixo aquestes amistats qui soc. El nostre mutu afecte ha anat llimant espereses de la meva persona i soc qui soc gràcies a ells. I quan dic a ells vull dir a totes les persones que estimo i en són moltes, afortunadament, gràcies a totes elles, a vosaltres, a tu. Gràcies.

Rere el mur

Cauen madures les fulles
d’una jove primavera.
No són verdes les que neixen
ni dolços els fruits que floreixen,
són aiguats devastadors
els que em reclouen.

Solitud la que em confina
dels prats verds i flors lliures,
de l’olor i el so del mar
em priva aquest mal vent.

M’enfilo pel terrat a un tros de cel,
m’arriben músiques veïnes.
Estem junts en la distància
estem lluny en companyia.

Mesuro a pams
les parets de casa.
Poso ordre als llibres
que em deslliguen les ales,
llauro la virtut
d’escoltar el món de les paraules.

Em sé tan petita
des d’aquest racó de casa.
Tan perduda en la prudència.
Absorta
per barreres de no contagi.
Estimant rere els vidres
de pantalles que es congelen
de sons que es tallen.

Frustrada rebel que visita la mare,
posada la màscara prevenint
la sort de conservar uns anys més
vives les arrels.

Mentre cauen les fulles madures
d’una estranya primavera,
avui és Sant Jordi dins les cases,
deserts els carrers,
…………………………….. sense flors,
sense llibres sota els tendals.
Sols tu i jo,
. ……………….sols jo i vosaltres,
enllà, tancats rere el mur.

No són verdes les fulles que neixen
ni dolços els fruits que floreixen,
ni és curt el camí de l’estiu
que s’acosta a poc a poc
i no puc rebre.

Sols tu i jo,
……………….. sols jo i vosaltres,
enllà
rere aquest mur que ens reclosa.

#Covid-19

Vas a viajar y no sabes cómo hacer el equipaje?

Aquests dies, veient a la quantitat de persones que els ha sorprès la mort, vaig esclatar en mig d’un desconsol pensant si podria ser així també el meu final. I ara, al llegir aquestes paraules, podeu pensar que sóc exagerada, alarmista, però al començament de tot plegat, quan només feien que arribar missatges d’àudio al what’sApp amb resums de com s’estava escampant i de quina era la previsió, abans del confinament, estava cagada. Vaig imaginar-me un final que no podia controlar: la meva mare malalta, els meus fills ingressats, la meva filla a Anglaterra. Pensava el final de les nostres vides sense poder-nos acompanyar en la malaltia, sense poder-nos acomiadar, sense poder gestionar els sentiments que sobrevenen quan s’està a punt de perdre a algú important per a tu. Tota aquella inseguretat que primer em va desgavellar, amb pocs dies, com qui prepara una maleta, la vaig anar suavitzant des del benestar que porta l’agraïment. Vaig anar pensant, que val, que havia arribat fins aquí, que havia estat bé, que havia tingut sort, i que els problemes m’havien servit per créixer, que acceptava el fet que s’havia acabat i que en definitiva, mai els finals son com volem. Vaig començar a tenir pensaments tan fútils com: qui acabarà el cobrellit de ganxet que estava fent? Els qui vindran el trobaran dins del calaix de la còmoda i pensaran: guaita, estava fent una manta! O d’altres més emocionals que em trencaven com: la meva filla, mentre creixi, tindrà a vegades el pensament de: m’agradaria que hi fos la mama per poder parlar amb ella. Tot això ho pensava de manera successiva com una pel·lícula de fets, un darrere l’altre i em preguntava  si estava preparada per morir? M’amania per prendre un final, sobrevingut, però el meu final.
He volgut descriure aquest estat per recordar-lo en el temps. Per si aquest encara no és el meu final, el nostre final. Una vegada més, he volgut posar paraules a la por per fer-la petita i portable. De passada, també diré, que tinc escrit un final, que no està malament pensar-hi per si em sobrevé, no haver de fer la maleta a correcuita i poder viure els darrers moments amb tranquil·litat i tenint cura dels detalls que són per a mi tan importants.

P.p. Amb el desig que estigueu bé, us abraço des d’aquest post.

Se m’ha mullat la roba estesa

Resultat d'imatges per a "ropa mojada tendida por la lluvia"

M’ha despertat la pluja, amb els copets metàl•lics de les gotes picant la barana del balcó. El cervell se m’ha activat amb una idea: “merda, tinc roba estesa!”. Amb molta mandra m’he aixeca’t i he anat a comprovar si la roba estava molt mullada. Sí, ja no valia la pena treure-la a risc d’agafar un constipat. Què hi farem!, només és roba, ja la tornaré a rentar. M’he tornat a posar al llit. Havia agafat fred, l’escalfor residual del costat dels meus llençols encara es notava una mica. Llavors m’ha arribat un altre pensament: “Oh, merda. L’Enric (el meu fill) ha d’anar a repartir i es va deixar l’anorac a casa!”. Quina mala pata! M’he tornat a aixecar i li he enviat un missatge al mòbil de què passi per casa abans d’anar a treballar. No ho farà.
He baixat al menjador, ja no podia dormir. M’he posat a llegir. És difícil amb quatre gats i una gossa que estan contents de veure’t i no paren de fer-te festes. He deixa’t el llibre i anotava aquestes frases en una llibreta. Fa temps que no escric i de sobte n’he tingut necessitat. Mentre ho faig sento ploure. Tinc l’esperança que l’aigua netegi el virus de les nostres vides.
Que tingueu molt bon dia.

Una abraçada.