Aquests dies, veient a la quantitat de persones que els ha sorprès la mort, vaig esclatar en mig d’un desconsol pensant si podria ser així també el meu final. I ara, al llegir aquestes paraules, podeu pensar que sóc exagerada, alarmista, però al començament de tot plegat, quan només feien que arribar missatges d’àudio al what’sApp amb resums de com s’estava escampant i de quina era la previsió, abans del confinament, estava cagada. Vaig imaginar-me un final que no podia controlar: la meva mare malalta, els meus fills ingressats, la meva filla a Anglaterra. Pensava el final de les nostres vides sense poder-nos acompanyar en la malaltia, sense poder-nos acomiadar, sense poder gestionar els sentiments que sobrevenen quan s’està a punt de perdre a algú important per a tu. Tota aquella inseguretat que primer em va desgavellar, amb pocs dies, com qui prepara una maleta, la vaig anar suavitzant des del benestar que porta l’agraïment. Vaig anar pensant, que val, que havia arribat fins aquí, que havia estat bé, que havia tingut sort, i que els problemes m’havien servit per créixer, que acceptava el fet que s’havia acabat i que en definitiva, mai els finals son com volem. Vaig començar a tenir pensaments tan fútils com: qui acabarà el cobrellit de ganxet que estava fent? Els qui vindran el trobaran dins del calaix de la còmoda i pensaran: guaita, estava fent una manta! O d’altres més emocionals que em trencaven com: la meva filla, mentre creixi, tindrà a vegades el pensament de: m’agradaria que hi fos la mama per poder parlar amb ella. Tot això ho pensava de manera successiva com una pel·lícula de fets, un darrere l’altre i em preguntava si estava preparada per morir? M’amania per prendre un final, sobrevingut, però el meu final.
He volgut descriure aquest estat per recordar-lo en el temps. Per si aquest encara no és el meu final, el nostre final. Una vegada més, he volgut posar paraules a la por per fer-la petita i portable. De passada, també diré, que tinc escrit un final, que no està malament pensar-hi per si em sobrevé, no haver de fer la maleta a correcuita i poder viure els darrers moments amb tranquil·litat i tenint cura dels detalls que són per a mi tan importants.
P.p. Amb el desig que estigueu bé, us abraço des d’aquest post.
