Com un res, com un tot.

foto lita anna

Mentre esmorzava mirava aquesta foto meva i de la meva germana. Jo tenia catorze anys. Havia acabat l’EGB i aquell estiu estava treballant de dependenta a una sabateria de la Rambla. Em va procurar la feina la meva mare que tenia pressa perquè sabés el que era guanyar-se la vida i treure’m del carrer i de la vida d’oci estiuenc, per disgust meu. Les meves amigues farien batxillerat a la mateixa escola, jo canviava a la FP, aniria a l’escola Pia com feia el meu cosí germà, estudiaria Administratiu, el torn nocturn per poder seguir treballant els matins. Tot organitzat. Tot controlat, com li agrada a la mare. No recordo ni que se’n feien dels diners que guanyava, suposo que els donava a casa, mai tenia un duro per res, ni per prendre alguna cosa, em conformava amb tot o millor dit amb res. Segueixo mirant la fotografia i em crida l’atenció aquest somriure franc, de plena confiança. Aquesta és la paraula. Tinc una confiança gran en el moment present i la continuo tenint ara. És aquest buit del que pot néixer el tot. Veig en el meu rostre la seguretat del pare, la valentia en el cos davant l’adversitat, una paret ferma per emparar els cops. Encara no sabia què em preparava la vida, ni els embats als quals estaria disposada a enfrontar. Confiada en el moment present, com un tot o com un res, el moment present que em donava la vida i que jo agraïa plenament sense encara saber-ho.
No sé per què us explico tot això. Potser trobo a faltar la complicitat d’explicar-vos els meus pensaments, saber que esteu a l’altre costat rebent les paraules em reconforta.
Ahir vàrem fer el sopar de Santes, amb els amics de sempre i altres que s’han anat afegint a la vida i que també hem conegut. Estimo aquesta gent, hem viscut plegats experiències de joventut amb l’ànima verge i sé que ens coneixem molt, que estic a casa quan estic amb ells i aquesta sensació és impagable. Però hi havia alguna cosa en l’ambient que em va deixar intranquil•la. Canvis en parelles. Vaig veure que en S. no du gens bé el tema de la separació, va estar tota la nit sense obrir boca amb un posat trist, pensatiu. La G. va aguantar el tipus però s’endevinava que volia marxar perquè no estava còmoda. No vaig gosar preguntar-li a l’A. per la seva última parella, fa temps que no els veig junts, suposo que ho deuen haver deixat córrer, estava contenta però amb la guàrdia alta, el cos tibat. La meva estimada J. que estava cansada perquè no havia dormit bé, estava trista, espatlles caigudes, jo sé perquè, no passa per un bon moment laboral, ella, una persona tan vàlida.
Vaig tornar a casa amb la sensació que havia sigut un sopar més, com el de cada any, però amb l’alegria descafeïnada, revolts incerts que ens porta la maduresa i no ho haurien de ser tant d’incerts quan creiem que podem controlar la nostra vida. I dic creiem. Aprendre a acceptar el moment present com un tot o com un res, amb el somriure franc, de confiança i l’esguard ferm per emparar els embats. Mentre l’ànima gregària ens cuida, perquè ens coneix, perquè ens estima, malgrat que no puc dir amb paraules i veu tot el que sento o penso, potser equivocadament, amb una intuïció d’amor, de vetlla pels meus amics de sempre. Hi poso confiança.
Agraeixo aquestes amistats qui soc. El nostre mutu afecte ha anat llimant espereses de la meva persona i soc qui soc gràcies a ells. I quan dic a ells vull dir a totes les persones que estimo i en són moltes, afortunadament, gràcies a totes elles, a vosaltres, a tu. Gràcies.

Rere el mur

Cauen madures les fulles
d’una jove primavera.
No són verdes les que neixen
ni dolços els fruits que floreixen,
són aiguats devastadors
els que em reclouen.

Solitud la que em confina
dels prats verds i flors lliures,
de l’olor i el so del mar
em priva aquest mal vent.

M’enfilo pel terrat a un tros de cel,
m’arriben músiques veïnes.
Estem junts en la distància
estem lluny en companyia.

Mesuro a pams
les parets de casa.
Poso ordre als llibres
que em deslliguen les ales,
llauro la virtut
d’escoltar el món de les paraules.

Em sé tan petita
des d’aquest racó de casa.
Tan perduda en la prudència.
Absorta
per barreres de no contagi.
Estimant rere els vidres
de pantalles que es congelen
de sons que es tallen.

Frustrada rebel que visita la mare,
posada la màscara prevenint
la sort de conservar uns anys més
vives les arrels.

Mentre cauen les fulles madures
d’una estranya primavera,
avui és Sant Jordi dins les cases,
deserts els carrers,
…………………………….. sense flors,
sense llibres sota els tendals.
Sols tu i jo,
. ……………….sols jo i vosaltres,
enllà, tancats rere el mur.

No són verdes les fulles que neixen
ni dolços els fruits que floreixen,
ni és curt el camí de l’estiu
que s’acosta a poc a poc
i no puc rebre.

Sols tu i jo,
……………….. sols jo i vosaltres,
enllà
rere aquest mur que ens reclosa.

#Covid-19

Vas a viajar y no sabes cómo hacer el equipaje?

Aquests dies, veient a la quantitat de persones que els ha sorprès la mort, vaig esclatar en mig d’un desconsol pensant si podria ser així també el meu final. I ara, al llegir aquestes paraules, podeu pensar que sóc exagerada, alarmista, però al començament de tot plegat, quan només feien que arribar missatges d’àudio al what’sApp amb resums de com s’estava escampant i de quina era la previsió, abans del confinament, estava cagada. Vaig imaginar-me un final que no podia controlar: la meva mare malalta, els meus fills ingressats, la meva filla a Anglaterra. Pensava el final de les nostres vides sense poder-nos acompanyar en la malaltia, sense poder-nos acomiadar, sense poder gestionar els sentiments que sobrevenen quan s’està a punt de perdre a algú important per a tu. Tota aquella inseguretat que primer em va desgavellar, amb pocs dies, com qui prepara una maleta, la vaig anar suavitzant des del benestar que porta l’agraïment. Vaig anar pensant, que val, que havia arribat fins aquí, que havia estat bé, que havia tingut sort, i que els problemes m’havien servit per créixer, que acceptava el fet que s’havia acabat i que en definitiva, mai els finals son com volem. Vaig començar a tenir pensaments tan fútils com: qui acabarà el cobrellit de ganxet que estava fent? Els qui vindran el trobaran dins del calaix de la còmoda i pensaran: guaita, estava fent una manta! O d’altres més emocionals que em trencaven com: la meva filla, mentre creixi, tindrà a vegades el pensament de: m’agradaria que hi fos la mama per poder parlar amb ella. Tot això ho pensava de manera successiva com una pel·lícula de fets, un darrere l’altre i em preguntava  si estava preparada per morir? M’amania per prendre un final, sobrevingut, però el meu final.
He volgut descriure aquest estat per recordar-lo en el temps. Per si aquest encara no és el meu final, el nostre final. Una vegada més, he volgut posar paraules a la por per fer-la petita i portable. De passada, també diré, que tinc escrit un final, que no està malament pensar-hi per si em sobrevé, no haver de fer la maleta a correcuita i poder viure els darrers moments amb tranquil·litat i tenint cura dels detalls que són per a mi tan importants.

P.p. Amb el desig que estigueu bé, us abraço des d’aquest post.

Se m’ha mullat la roba estesa

Resultat d'imatges per a "ropa mojada tendida por la lluvia"

M’ha despertat la pluja, amb els copets metàl•lics de les gotes picant la barana del balcó. El cervell se m’ha activat amb una idea: “merda, tinc roba estesa!”. Amb molta mandra m’he aixeca’t i he anat a comprovar si la roba estava molt mullada. Sí, ja no valia la pena treure-la a risc d’agafar un constipat. Què hi farem!, només és roba, ja la tornaré a rentar. M’he tornat a posar al llit. Havia agafat fred, l’escalfor residual del costat dels meus llençols encara es notava una mica. Llavors m’ha arribat un altre pensament: “Oh, merda. L’Enric (el meu fill) ha d’anar a repartir i es va deixar l’anorac a casa!”. Quina mala pata! M’he tornat a aixecar i li he enviat un missatge al mòbil de què passi per casa abans d’anar a treballar. No ho farà.
He baixat al menjador, ja no podia dormir. M’he posat a llegir. És difícil amb quatre gats i una gossa que estan contents de veure’t i no paren de fer-te festes. He deixa’t el llibre i anotava aquestes frases en una llibreta. Fa temps que no escric i de sobte n’he tingut necessitat. Mentre ho faig sento ploure. Tinc l’esperança que l’aigua netegi el virus de les nostres vides.
Que tingueu molt bon dia.

Una abraçada.

La primera rosella

rosella

Avui he vist la primera rosella. Sola, en mig de tot el verd i d’altres flors, margarides grogues, blanques i petites violetes, amb una olor! Un camp en calma a l’abraçada del vent que sense ser fred es feia notar i t’acompanyava. Un dia tranquil, de trobada amb amigues de la infantesa. Hem parlat de records i també de la vida. Un dinar esplèndid. I a la sala el soroll i la imatge del foc a la llar que tant m’agrada.

El celobert

Resultat d'imatges per a "patio de vecinos"

Darrere els espiells
miro la roba blanca.
Ales del meu neguit
pengen dels fils a l’aire.
Íntims desconeguts,
sota un cel beneïts.

Dominat pels detalls,
espio a tota hora.
Caprici del desig,
Obsessió divina
que creix dia a dia
darrere les parets.

Mentre del meu cordam
penja la timidesa,
vergonya d’uns mitjons
desparellats, solitàries
camises i uns llençols
vidus que tenen fam.

Desitjo la frescor
del riure aliè, de
l’aroma del cafè
i d’aquella torrada
que cruix sota la dent
als matins. Cada dia.

De nit bec desolat
frustració de viure
darrere els espiells.
És fosc el celobert,
llum groga a les finestres,
i olor de peix fregit

La màquina

M’he apuntat a un gimnàs. La meva dietista em va fer posar dalt d’una màquina que ho sap tot del teu cos.   Entre altres coses, em va dir que tenia poca massa muscular i que em sobrava greix. Que el tenia tot localitzat a la panxa. I tindrà raó la màquina, perquè és impossible discutir-hi. He decidit fer-li cas. Al gimnàs, per a la meva sorpresa us diré que m’ho passo bé. Faig exercicis d’aigua a la piscina i exercici aeròbic dalt d’una bicicleta el.líptica, davant d’una pantalla que simula la pujada a una muntanya. Amb la música a tope et tornes com una boja per tal de no perdre el ritme.  Feia anys que no feia res. M’he fet gran. Sí. Ho noto en el cos. S’ha tornat més lent i m’adono que poso molta consciència en el moviment perquè he perdut seguretat. Escric aquestes paraules i se’m fa estrany entendre-les. D’aquí quinze dies torno a passar el test de la fantàstica màquina “sabelotodo”. Tinc curiositat per saber què dirà llavors.

Una abraçada

Gitaneta d’ulls negres

Resultat d'imatges per a "mirada de una niña"

Carrers de París, un estiu i tu
damunt la vorera. Una
petita cama vol
pujar el graó d’un portal.
Et gires
i em trobes.
Un somrís.
Un cel de nit es copça en els meus ulls.
Dos trossos d’estrella.
Per més que passi el temps,
neixen vius com aquell
dia. Lliures i generosos.
Tu, ara deus ser gran.
Els carrers s’han mullat
moltes vegades.
Però aquella teva imatge
resta gravada en mi,
en algun espai que no és físic,
però, saps?,
em troba
quan li plau
i m’abraça.