Camí de la feina

Al costat de la via han nascut roselles d’un color porpra clar. Entre el canyís, a la meva dreta, entreveig un mar quiet com un llac, a l’horitzó hi ha fondejat un vaixell. Pujo cap a muntanya i a la vora del camí hi ha espigues verdes; esquitxant de malva, una escampada de cards comuns. Més endavant, la ginesta pelada, encara. Passada la cruïlla, l’acàcia florida. Al fons, a la dreta, l’arbre solitari del qual no en sé el nom, la pineda, delimitada per la carretera, abans de passar el pont. Surto per Mataró Nord i giro cap a mar altra vegada. Ara, baixant, veig tot el mar plàcid i clar, un sol clement de mitja tarda i el vaixell a l’horitzó.

La toilette

T’apropo a la pica del lavabo, et dono les dents, ja netes, t’ajudo a posar-te-les. Et rento la cara, t’eixugo. Et pentino, i amb una mica d’aigua t’aplano el remolí que sempre se’t fa a la coroneta. Quan acabo, tu em demanes la pinta i tornes a repassar el pentinat, molt a poc a poc, mentre escolto, afligida, la dificultat amb què l’aire entra i surt dels teus pulmons. I tu amb aquells braços tan cansats, que no poden sostenir-se l’estona que a tu t’agradaria per poder acabar de pentinar-te. Més desvalguda cada dia, aquest matí no tens esma per pintar-te els llavis i em dius amb poca veu: ja estic.

La Tània i la mística

La Tània és una noia jove que sent una profunda connexió amb el món místic. El seu pas per la vida terrenal està vinculat a una mirada de constant transcendència. En aquest mirar, s’endinsa en un món complex que sovint no respon a tots els seus interrogants, una ciència diferent, sense disciplina,  que li llença engrunes de pa que ella segueix  amb la certesa d’esbrinar la font d’aquesta seva curiositat innata.  

Segon premi  Concurs literari  Òmnium Mataró 2017 . Memorial Joaquim Casas 

Tan freda la mort

A alguns els fan por els morts, a mi m’infonen un gran respecte. Quan he de rentar un cos, no m’agrada que els companys facin broma, ni que es parli alt; per a mi és un ritual gairebé místic. En el silenci, el mort i jo, conversem. El vidre de les retines i les pupil·les quietes em confessen els seus últims recels, o potser no, potser tan sols em manifesten agraïment. Em prenc l’empresa com la darrera cosa capaç que faré per aquella persona: netejar el seu cos quan ja no hi sigui la vida.

Tan callada la mort

L’aigua tèbia amb sabó. Mullo amb l’esponja la pell que se t’enganxa a la geografia dels ossos mentre escric aquest silenci del qual tu no me’n dius les paraules. Aprenc el llenguatge mut de la mort. Et prenc les mans i encara desprenen escalfor, el darrer recer de vida abans no et refredis per sempre i de tu, de tu, tan sols quedi aquest silenci.

Tan quieta la mort

Morim, inescrutablement. Abandonem el cos i deixem, discreta, aquesta magnitud inabastable d’absència. Aprendré a trobar amb ulls de calma la serenor que desvetlla avui el teu cos, l’aparença dolça, el repòs lleuger, i et deixaré anar a poc a poc en el riu de les aigües fosques que t’engoliran enllà, enllà, on només hi poden veure els ulls de mort.

El treball que m’ocupa

Sóc estúpida, també. M’hi reconec. I les paraules que em fan estúpida ressonen com un eco a dins el meu cap, porto tot el matí i migdia sentint-les, sentint-me responent-te la teva típica pregunta diària: “com estan els nens?”. I no sé de què estic més cansada, de què no t’adonis de com estan els nens, o del fet de com estan els nens. Imagino que el fet de com estan els nens em fa posar irritable i per això et contesto així: “els nens estan igual que ahir, no ha canviat res”. I m’escolto tot el dia responent-te així. Em sap greu mama. I ara ploro escrivint això, aquest em sap greu. No em queda altre remei que acceptar la meva vida perquè no en tinc altra. Creure’m la filosofia de la vida de l’ànima em va bé per acceptar aquestes dificultats. M’ajuda a respirar, pensar: què vol la meva ànima que escull per a mi aquest destí? És un exercici de confiança i d’atenció, un exercici que em convida al recolliment, a l’escolta del silenci, a anar més enllà dels fets que distreuen de la veritat. No quedar-se amb la forma de les coses, no perdre’s en la seva aparença. Estic en el camí i encara no he arribat enlloc. Em sé res o molt poca cosa, sé que em protegeix una força molt gran a la que m’hi confio. A vegades penso, que si em faltés la fe, em sentiria del tot perduda i aleshores, penso, que potser la ment s’inventa la fe com hi ha qui s’inventa una fantasia per escapar de l’angoixa, i el meu fill consumeix per fugir del seu malestar. M’esgarrifa que s’atempti a la vida, a aquesta gran força de la qual us parlo. I escrivint tot això, m’arriba una intuïció que em dóna valor: respectar altres formes de vida, diferents, que no entenen el respecte de la manera que jo l’entenc. “La meva pedra a la sabata”, la pedra que em recorda que la incomoditat també s’ha d’estimar, i amb l’amor, la pedra s’anirà polint fins a desaparèixer, com fa l’aigua amb les pedres dels rius, que les torna fines i planes. Tota una vida per polir pedres, mantenir l’amor viu dins el cor, un treball que m’ocupa dia a dia.

Plaer senzill

Amb el fet d’acabar el vi sobrant de les ampolles d’aquestes festes, he obert, sense saber, les portes d’un gran mon que desconec i que em resulta interessant i plaent. Acabats tots els culs i mitjos continguts, que no eren tants, em neix la necessitat de continuar experimentant en els fluids de vermells intensos i distints gruixos. Gaudeixo pels passadissos dels supermercats i cellers a la recerca de collites i orígens. Hi dedico uns minuts a mirar les estanteries amb les rengleres d’ampolles ben alineades, en llegeixo els noms i em deixo portar pel que em suggereixen. També em fixo amb el disseny de les etiquetes, n’hi ha de precioses, dignes de col·lecció, i us he de confessar que, a vegades, em quedo amb el vi que du l’etiqueta més bonica, penso que algú que posa cura en aquest detall és perquè se n’estima el contingut. Però és només una idea, la deso i segueixo amb el passeig, mirant de no distreure’m, llegint els noms poètics de les varietats de raïm: ull de llebre, merlot…, i el cap en fa un conte amb cada un d’ells…

Imagino aleshores el camp, el sol de la posta i les ombres que projecten els ceps, la terra i l’olor de la vinya, la mà del vinyer sostenint i contemplant  el fruit. Sempre m’ha atret la manufactura, de qualsevol cosa, el “com es fa”, i en aquest món mai no havia posat tanta atenció com darrerament ho he fet, ha pres un valor nou en mi. I quan arribo a casa, poso l’ampolla al damunt de la taula parada i aquell dinar és diferent perquè tenim una petita història embotellada a punt d’explicar. El soroll en llevar el tap i el cant del líquid quan cau en la copa, l’olor al nas i la meva boca ignorant rebent tot aquell material sensible d’aromes, gustos i textures que no sé com definir però que contenen tot allò que us he descrit en una sola ampolla.

.

Menys de la meitat de tu

Et tinc al quaranta-cinc per cent, menys de la meitat de tu. Quan hi penso se’m neguen els ulls i cor se’m fa un nus. Tenim menys de la meitat de qualsevol possibilitat, gairebé la meitat d’un pa, el mig got de l’aigua i a mitja reserva d’aire. Que tot el meu món avui el sento des de la teva meitat. I et miro i perdo enrere el cinquanta-cinc per cent, a trossets, escampat fins on neix el meu primer record de tu. Aquell dia et deia que t’estimaria molt sense saber que estimar-te seria una de les coses més difícils de la meva vida, i assolia així un compromís amb tu, un vincle intrencable pels llaços de l’amor.

Fins avui has destarotat tot equilibri, fent-me ballar a un ritme sempre desconegut, caminar en fals creient-me segura, entreveure un final de repòs que s’esvaeix com un miratge,  i cansa, em cansa transitar la inclemència, fer cada dia el mateix amb menys, o allò que se li assembli, i empassar-me l’angoixa d’aquest buit incert.

Hi ha dies en què crec que podrem anar fent i accepto amb l’amor que requereix acceptar el tros de pastís més petit, i me’l miro amb els ulls de la grandesa, els de la gratitud, com si aquell trosset de pastís fos tot el que jo necessités, i no em cal res més. I l’abraço i l’estimo. D’altres, tinc por perquè les rutines decebedores em fan defallir fins a l’avorriment, i penso en abandonar. Contemplo la possibilitat que algú ho pugui fer millor sabent que aquest viatge se m’ha concedit a mi i que no puc fugir d’aquest propòsit.

I mentrestant, aquesta paret que entossudeix capritxosa i se’m representa al davant cada dia, aquest mur limitador de somnis, castrador d’esperances, em mostra la realitat des del costat de les cendres, i és aleshores quan camino a les fosques. Tot i això,  la fe em diu que és d’entre aquesta foscor d’on he de trobar la llum que tant necessito.

“Les ales ens ho dóna el fet real, el fet real contemplat cara a cara, tal com és, necessàriament no conforme als nostres desitjos”.  Ch.Bobin

En solo una mirada

Hay un ave que me sigue allí donde voy. No importa cuan lejos sea la distancia: en la ciudad, en mis paseos, en el trabajo, incluso en mis viajes! Aparece de la luz del silencio y se posa en mi mirada. Me observa apacible.  A esa ave yo la conozco, aunque sea un ave diferente cada vez. Sus ojos, su calma, tienen algo muy conocido.  A veces se trata de un gorrión, otras, la mayoría, de una paloma. Cuando es más extravagante se viste de albatros o de gaviota. La reconozco entre muchas porque me espera. Atiende a ese instante en que nuestras miradas coinciden y en ese segundo tiene lugar el misterio.

Y siento amor y agradecimiento, y una dicha indescriptible hacia todo lo que mis ojos alcanzan. Tan frágil y tan fuerte, en solo una mirada.