Records

Cada vegada que em poso melmelada d’albercoc a les galetes maria veig al meu padrí incorporat en aquell llit d’hospital, berenant. D’aquest moment ja fa tant com vint-i-sis anys i el tinc ben present. El tiet era solter, tenia un caràcter tosc que li dificultava tenir amics, per això passava els dies sol, tret de les atencions de la seva germana, la meva mare, i de les meves escasses visites. No teníem massa de què parlar, per això m’explicava que li agradava sucar la galeta dins la terrina de melmelada i recordo les mans tremolant en fer-ho, i la soledat, immensa, relliscant per les parets d’aquella habitació. Una cosa semblant em passa quan veig en aquestes dates un porquet de massapà. També fa molts anys, em vas dir que t’agradaven els porquets de massapà. Aquest fet m’ha estat acompanyant durant la vida. Deu ser per la manera nostàlgica de com m’ho deies aquella vegada. Ara m’adono que per això ho he recordat sempre. Aquest any he decidit comprar-te’n un, de porquet, no sé ni si tan sols encara t’agraden, vés a saber, potser quan el vegis pensaràs: “Que fa aquesta?”, però jo vull treure’m aquest pensament recurrent que em mana pensar en tu cada vegada que veig els porquets de sucre i ametlla. No perquè no m’agradi pensar en tu, sinó perquè sembla que el porquet em digui compra’m i regala’m.

El dia de reis fas anys i també ho recordo cada any. Tinc el cap ple de records que no serveixen per a massa res i el processador de dates m’envia flaixos d’avisos i fa que m’entretingui pensant en tots els qui formeu part de la meva vida que no seria la que és sense tots aquests records.

Anuncis

then is silence

Un dia la neura es fa tan gran que surt del darrere la mare. Agafa un ganivet i el clava tants cops com li permet la vida: tres. Llavors cau de genolls en terra, panteixant, i es posa les mans al pit, penedint-se. La sang s’escampa pel damunt del terra de la cuina en una bassa fosca i opaca. Un xiulet a les orelles interromp la connexió de batecs i espurnes a dins el cervell i la visió se li nuvola. El cos jeu a terra, sense dolor, ha fugit tot pels forats on raja la sang. Llavors arriba la pau. Un colom blanc, jove, es passeja pel pati mirant al dins de la casa i la mare el rep com un senyal: “ets preciós així mateix”, mut, sense respostes.

La neura es fa altre cop petita, la mare posa llegiu a l’aigua de fregar i neteja la cuina. Més tard, forneja farina amb llevat, rosteix carn, fregeix peix, bull ous i talla formatge.

Life is words, and then, then is silence.

Life is words and then…

Com es conté tant de dolor a dins d’un cos, mare, que no hi ha analgèsic que li doni treva a aquest patir? M’estreny el cap i al mínim nou cop es dispara en mi una acció trasbalsada, psicòtica, incontrolada. Mare, tinc por de tornar-me boig.

Com es conté aquesta abraçada?, evoca una mare en la pregària i espera resposta. L’angoixa em rosega l’estómac fa temps i no hi ha bon temps perquè neixi l’alegria als testos del pati. La casa sembla una tardor desolada de tanta fulla caiguda. Camino al damunt dels esquelets i ja m’he acostumat a aquest cruixir que a d’altres esfereeix.

 

 

Bolonya

Fa escasses hores era a Bolonya. Ara em trobo asseguda al sofà de casa, són les nou de la nit i em disposo a sopar alguna cosa. No deixo de pensar en la vida als carrers de Bolonya. La seva activitat social, els comerços, els hotels, restaurants, les terrasses, el “tapeo” que ells en diuen “l’aperitivo” sota les voltes que fan de pòrtic a les voreres. Els carrers empedrats, les façanes rosades i les finestres amb persianes de llibre, voltes i més voltes per sostre, places, palaus, esglésies: Itàlia. Hi he estat tres dies i m’he regalat un tip de menjar pasta. “Tortellonis“, “tagliatelles” al “ragú“, que és com ells anomenen la coneguda salsa bolonyesa. Hem caminat matí i tarda fins a esgotar les hores del rellotge. Tinc encara tan present a la pell l’experiència que em sembla impossible ser al sofà de casa. Em sento tele transportada. He pujat a un avió, que no deixa de ser una gran llauna, m’he lligat, la nau s’ha propulsat pel cel a gran velocitat, evitant relleus, cims i mars, i ara sóc aquí, des d’on us escric. Som en un món rodó, subjectats per la força de la gravetat, vivint circumstàncies similars o diferents, tots alhora. M’obro de cor i acullo tota l’experiència llunyana i prego, prego perquè pugueu arribar al vostre sofà de casa.

Has de saber que

L’altre dia, mentre pujàvem la riera de Vallcàrquera, en un moment que et vas aturar per explicar-me, jo m’estava davant teu, entre la llum i la teva cara, escoltant-te, i no et vaig dir res, per no interrompre’t, però les ombres, que tu tan obstinadament persegueixes per fotografiar-les, es van posar a la teva cara; ombres de fulles ballant en el teu rostre, t’imagines? No volia interrompre’t. No deixo de pensar que t’hagués agradat saber d’aquells instants que jo gaudia, amb recança per la teva ignorància, i a la vegada, intueixo que la llum juga en tu així, discreta, sense tu adonar-t’en.

La vida calla i em perdona

Des dels vint anys que cada matí em poso crema hidratant a la cara. Darrerament, unes gotetes d’essència de calèndula que em varen recomanar, “és per a pells sensibles”. Cada matí agafo aquesta delicada ampolla i amb el comptagotes n’extrec l’apreciat líquid reparador. Me les escampo amb les polpes dels dits i avui m’aturo a olorar-l’en el perfum, em transporta a un temps fràgil i subtil i no passen masses segons però jo sí que he anat lluny. Fa trenta-dos anys que em cuido la pell del rostre amb tot l’amor que requereix un ritual i malgrat els meus pals de cec, malgrat cada ensopegada, segueixo estimant-li els detalls a aquesta vida que calla i em perdona.

La vida calla i em deixa fer

Descarrego el rentavaixelles dels plats nets i el carrego amb tot el que s’està a l’aigüera. Ara esmorzaré. Prepararé la cafetera amb l’amor que defineix el ritual, les torrades enverinades amb la vida que no vull. Que encara que repeteixi cent vegades en la nit, sota el perdó dels llençols, vull morir, vull morir, vull morir, la vida calla i em deixa fer. Dono pals de cec, no encerto a cap veritat.