Mentre esmorzava mirava aquesta foto meva i de la meva germana. Jo tenia catorze anys. Havia acabat l’EGB i aquell estiu estava treballant de dependenta a una sabateria de la Rambla. Em va procurar la feina la meva mare que tenia pressa perquè sabés el que era guanyar-se la vida i treure’m del carrer i de la vida d’oci estiuenc, per disgust meu. Les meves amigues farien batxillerat a la mateixa escola, jo canviava a la FP, aniria a l’escola Pia com feia el meu cosí germà, estudiaria Administratiu, el torn nocturn per poder seguir treballant els matins. Tot organitzat. Tot controlat, com li agrada a la mare. No recordo ni que se’n feien dels diners que guanyava, suposo que els donava a casa, mai tenia un duro per res, ni per prendre alguna cosa, em conformava amb tot o millor dit amb res. Segueixo mirant la fotografia i em crida l’atenció aquest somriure franc, de plena confiança. Aquesta és la paraula. Tinc una confiança gran en el moment present i la continuo tenint ara. És aquest buit del que pot néixer el tot. Veig en el meu rostre la seguretat del pare, la valentia en el cos davant l’adversitat, una paret ferma per emparar els cops. Encara no sabia què em preparava la vida, ni els embats als quals estaria disposada a enfrontar. Confiada en el moment present, com un tot o com un res, el moment present que em donava la vida i que jo agraïa plenament sense encara saber-ho.
No sé per què us explico tot això. Potser trobo a faltar la complicitat d’explicar-vos els meus pensaments, saber que esteu a l’altre costat rebent les paraules em reconforta.
Ahir vàrem fer el sopar de Santes, amb els amics de sempre i altres que s’han anat afegint a la vida i que també hem conegut. Estimo aquesta gent, hem viscut plegats experiències de joventut amb l’ànima verge i sé que ens coneixem molt, que estic a casa quan estic amb ells i aquesta sensació és impagable. Però hi havia alguna cosa en l’ambient que em va deixar intranquil•la. Canvis en parelles. Vaig veure que en S. no du gens bé el tema de la separació, va estar tota la nit sense obrir boca amb un posat trist, pensatiu. La G. va aguantar el tipus però s’endevinava que volia marxar perquè no estava còmoda. No vaig gosar preguntar-li a l’A. per la seva última parella, fa temps que no els veig junts, suposo que ho deuen haver deixat córrer, estava contenta però amb la guàrdia alta, el cos tibat. La meva estimada J. que estava cansada perquè no havia dormit bé, estava trista, espatlles caigudes, jo sé perquè, no passa per un bon moment laboral, ella, una persona tan vàlida.
Vaig tornar a casa amb la sensació que havia sigut un sopar més, com el de cada any, però amb l’alegria descafeïnada, revolts incerts que ens porta la maduresa i no ho haurien de ser tant d’incerts quan creiem que podem controlar la nostra vida. I dic creiem. Aprendre a acceptar el moment present com un tot o com un res, amb el somriure franc, de confiança i l’esguard ferm per emparar els embats. Mentre l’ànima gregària ens cuida, perquè ens coneix, perquè ens estima, malgrat que no puc dir amb paraules i veu tot el que sento o penso, potser equivocadament, amb una intuïció d’amor, de vetlla pels meus amics de sempre. Hi poso confiança.
Agraeixo aquestes amistats qui soc. El nostre mutu afecte ha anat llimant espereses de la meva persona i soc qui soc gràcies a ells. I quan dic a ells vull dir a totes les persones que estimo i en són moltes, afortunadament, gràcies a totes elles, a vosaltres, a tu. Gràcies.
