Em quedaré molt quieta

pastis PEP

Ahir pujàvem a Llanars per celebrar el 60è aniversari del meu cunyat. Pel camí vaig pensar, no has escrit res per a en Pep… Mirant des del cotxe per la finestra i veient com de pressa passava el paisatge, em vaig adonar que seixanta anys, tot i que estem bé i que la vida que es du ara no és com la d’abans, es treballa molt també, però també es gaudeix més, es viatja més, se surt més…, com deia, m’adonava que seixanta anys ja pesen a la bossa, que estem baixant el cim, vaja. I parlo en plural perquè, encara que a mi me’n falten vuit, ja ho veig a tocar… I és un d’aquells moments d’anàlisi de consciència on t’adones que tot és efímer, el dolor i la felicitat viatgen en aquesta vida de la mà i depèn d’un mateix abraçar-los i donar-los presència per així sentir-nos vius i plens.

Em varen anar brollant els versos i vaig compondre aquest poema per a ell. Us he de dir que em vaig emocionar en fer-ho, perquè ja deveu saber que la vida en si m’emociona.
Us agraeixo la vostra companyia. Una abraçada a tots.

 

Em quedaré molt quieta
per si passa més lenta la vida.
No vull córrer mai més,
vull obrir una ampolla de vi
i assaborir cada gota, cada matís,
des de la punta de la llengua
al darrer racó d’estómac,
sentir, fins i tot, com baixa pel budell
i abandonar-me a aquesta son de desvetlla
i notar-la tota, notar-la tota, la vida.
Tot el que sento i pugui sentir,
si em quedo molt quieta i passi lenta,
més lenta, la vida.

Llanars, 14/08/2017 (Fonda Rigà, Tregurà)

DINAR PEP

Anuncis

Estimada amiga,

A totes les que ho sou, heu sigut i sereu. Per a cada instant compartit. Gràcies!

laughter-laughing-little-girls-best-friends_large1

 

Vaig voler immortalitzar en les retines la nostra trobada

Per recordar el moment durant el que sigui la meva vida

Viure aquells instants amb la lentitud per fer-los eterns

Abans que l’energia dels nostres cors es fongués en l’abraçada

Arribat el temps de posar cara física a aquell sac de sentiments

Sento que el nostre amor ha obert davant seu una porta

Albiro el camí llarg que encara hem de créixer molt plegades

Sóc feliç tan sols imaginant les gestes de tan grata companyia

t’agraeixo tota aquesta cura pel nostre amor

t’agraeixo la fe en ell que l’ha fet créixer

t’agraeixo la mà ferma que sostenia també el dolor

t’agraeixo simplement el ser-hi!

Com podré correspondre a la immensitat que ofrenes?

En quina almosta hi cap tot el cel que ahir veiem?

Tu m’has ensenyat a veure un món rere les ombres

a caminar delicadament en la llum amb passes lentes

Saber acaronar la bellesa de la  fragilitat

arribant a l’èxtasi de l’instant de puresa.

 

La meva àvia materna bevia el cafè amb la cullereta.

1280px-A_small_cup_of_coffee

La meva àvia materna bevia el cafè amb la cullereta. Se’l prenia amb tant delit que transformava aquell moment quotidià, com és el de prendre cafè a la sobretaula, en una experiència de plaer. Cada migdia feia el mateix comentari: que bo és el cafè! A la mare no li agradava massa perquè en fer-ho gairebé sempre es tacava la brusa. I també era recurrent el seu comentari: Mare, que sempre es taca! L’àvia tenia demència senil i vivia amb nosaltres. A mi em divertia molt. Sovint m’adono que jugava amb ella aprofitant-me del seu estat, per exemple quan li demanava qui era l’home guapot de la fotografia i em contestava que havia sigut un “novio” seu. I tenia raó perquè aquell guapot era el meu avi. O quan, per exemple, s’asseia al meu costat buscant afecte i jo li agafava la mà i aleshores em deia que m’estimava molt com si fossi’m família perquè sempre estàvem juntes, i jo li deia: clar iaia, clar, igual.

Tinc cinquanta-dos anys i em sorprenc al sofà prenent el cafè amb la cullereta, i et recordo tant, iaia!, i mentre me’l bec assaboreixo aquella estona transformant-la en una experiència de plaer quotidià, familiar i de memòria. Penso en tu mentre prenc cafè amb cullereta i et trobo a faltar iaia.

I ningú ho sap, només jo.

dibuix pare

Per entendre la mort la vaig haver de veure. Fins aleshores no l’havia vist, me l’havien explicat: la mort dels avis, algun tiet…, però la mort del pare la vaig veure cara a cara. Ens va sorprendre a tots dos, bé, el pare feia uns dies que sentia que arribava, jo no, no havia imaginat que el pare podia morir com ho va fer i deixar-me mentre parlàvem. Li va faltar l’aire perquè la seva sang s’escolava per algun forat que no sabíem, i es va ofegar, mirant-me, i ja va estar. Encara ploro quan ho escric. Quantes vegades hauré d’escriure la teva mort per deixar de patir-la? Vull elaborar-la, contextualitzar-la en quatre marges que la continguin, en un document que la guardi així: “Mort del pare” i punt, i prou.

Fins aleshores no havia sabut mai enfrontar-me al dolor, em refereixo a aquell dolor que t’esgarrapa el cos de cap a peus mentre prova d’instal·lar-se en el cor i el travessa com una daga. I el dol, el dol és aquesta daga clavada que no vols treure, que et manté connectada a la mort, que a la vegada és el darrer de vida que em queda del pare, perquè sé que un dia hauré de deixar aquesta mort que ara em fa tanta companyia. El trànsit de tot el que fins ara ha estat present i que avui és passat i ja sempre parlaré de memòria. I fa tant mal!

Plorar, plorar i plorar fins que un dia ja no plores més i m’he endurit per fora, i per dins m’he tornat més tova, fràgil i vulnerable, i ningú ho sap, només jo. Llavors pots arrencar-te la daga del cor: oh sí, si us plau, no puc més!, tot exhalant un crit que et torna a la vida, perquè mentre, eres una mica mort. I llavors representa que ja has passat fulla i que pots tornar a fer vida “normal”, vida viva. I jo, ja no sé, ja no sé ser jo altra vegada, i ningú ho sap, només jo.

Rufus Wainwright

rufus

Aquests darrers dies el meu cor batega al so d’aquesta cançó: “Go, or go ahead” d’en Rufus Wainwright. L’escolto sovint, la poso i la poso fins que en tinc prou. Per uns minuts, una mena de passatge cap a l’òrbita exterior. Quan vaig a la feina, al cotxe, sola, passant entre horts i mar, apujo la veu i aquella estona esdevé el meu nirvana. La primera vegada em va sorprendre, la segona em va emocionar i en arribar, ràpidament em vaig eixugar les llàgrimes, em va fer vergonya que em veiessin plorar.

El meu cor batega amb aquests acords melangiosos i assonants, amb aquesta seva veu dolça i greu que arrossega els sons fins a la translació, que fa com si “no vull cantar perquè estic tan trist que ni obro la boca” : What has happened to love? Però inevitablement de cop tot esclata perquè els gemecs són aleshores una erupció de color i llum en la foscor i s’imposen els seus dits al piano i tot ho omple, tot ho ocupa : Go, or go ahead and surprise me, i no hi ha res més que música i de cop s’aixeca el dia en un dia plujós i descobreixes flors allà on no n’hi havia, encara és present l’aigua en els pètals i tot torna a començar, com una onada, o ho sembla perquè en realitat tot continua, i el mar sempre és el mar, i la vida queda rere els vidres i la música crea una esfera al meu voltant que gira i m’aïlla de tot allò que no entenc i que em fa mal,  com una esperança. Aleshores he arribat a la feina i he de baixar del cotxe i em dol. Em consolo pensant que hi puc tornar i que encara queda tanta música per descobrir!

Netejo les fulles seques dels geranis

 

gerani fulla seca

Un dissabte al matí als vols de Sant Joan. Tinc per sostre els sons de cants d’ocells que piulen cercant aliment, les veus dels nens que s’estan als patis veïns, un ambient conegut que anuncia l’estiu, mentre jo en silenci trec les fulles seques dels geranis i les deixo caure a terra, que després escombraré, i els pensaments passen per davant, entre les fulles i les meves mans i fan una fila imaginària on cadascun ocupa un lloc, i tu ets el primer de tots. Trobo aquesta meva pau en l’acte de netejar els geranis, i m’aferro fort a l’experiència que em conforta per a quan la bogeria i el contrasentit m’esgarrapin l’ànima poder pensar: Lita, troba la pau en el simple i curós acte de netejar les fulles.