Rere el mur

Cauen madures les fulles
d’una jove primavera.
No són verdes les que neixen
ni dolços els fruits que floreixen,
són aiguats devastadors
els que em reclouen.

Solitud la que em confina
dels prats verds i flors lliures,
de l’olor i el so del mar
em priva aquest mal vent.

M’enfilo pel terrat a un tros de cel,
m’arriben músiques veïnes.
Estem junts en la distància
estem lluny en companyia.

Mesuro a pams
les parets de casa.
Poso ordre als llibres
que em deslliguen les ales,
llauro la virtut
d’escoltar el món de les paraules.

Em sé tan petita
des d’aquest racó de casa.
Tan perduda en la prudència.
Absorta
per barreres de no contagi.
Estimant rere els vidres
de pantalles que es congelen
de sons que es tallen.

Frustrada rebel que visita la mare,
posada la màscara prevenint
la sort de conservar uns anys més
vives les arrels.

Mentre cauen les fulles madures
d’una estranya primavera,
avui és Sant Jordi dins les cases,
deserts els carrers,
…………………………….. sense flors,
sense llibres sota els tendals.
Sols tu i jo,
. ……………….sols jo i vosaltres,
enllà, tancats rere el mur.

No són verdes les fulles que neixen
ni dolços els fruits que floreixen,
ni és curt el camí de l’estiu
que s’acosta a poc a poc
i no puc rebre.

Sols tu i jo,
……………….. sols jo i vosaltres,
enllà
rere aquest mur que ens reclosa.

#Covid-19

Aquests dies, veient a la quantitat de persones que els ha sorprès la mort, vaig esclatar en mig d’un desconsol pensant si podria ser així també el meu final. I ara, al llegir aquestes paraules, podeu pensar que sóc exagerada, alarmista, però al començament de tot plegat, quan només feien que arribar missatges d’àudio al what’sApp amb resums de com s’estava escampant i de quina era la previsió, abans del confinament, estava cagada. Vaig imaginar-me un final que no podia controlar: la meva mare malalta, els meus fills ingressats, la meva filla a Anglaterra. Pensava el final de les nostres vides sense poder-nos acompanyar en la malaltia, sense poder-nos acomiadar, sense poder gestionar els sentiments que sobrevenen quan s’està a punt de perdre a algú important per a tu. Tota aquella inseguretat que primer em va desgavellar, amb pocs dies, com qui prepara una maleta, la vaig anar suavitzant des del benestar que porta l’agraïment. Vaig anar pensant, que val, que havia arribat fins aquí, que havia estat bé, que havia tingut sort, i que els problemes m’havien servit per créixer, que acceptava el fet que s’havia acabat i que en definitiva, mai els finals son com volem. Vaig començar a tenir pensaments tan fútils com: qui acabarà el cobrellit de ganxet que estava fent? Els qui vindran el trobaran dins del calaix de la còmoda i pensaran: guaita, estava fent una manta! O d’altres més emocionals que em trencaven com: la meva filla, mentre creixi, tindrà a vegades el pensament de: m’agradaria que hi fos la mama per poder parlar amb ella. Tot això ho pensava de manera successiva com una pel·lícula de fets, un darrere l’altre i em preguntava  si estava preparada per morir? M’amania per prendre un final, sobrevingut, però el meu final.
He volgut descriure aquest estat per recordar-lo en el temps. Per si aquest encara no és el meu final, el nostre final. Una vegada més, he volgut posar paraules a la por per fer-la petita i portable. De passada, també diré, que tinc escrit un final, que no està malament pensar-hi per si em sobrevé, no haver de fer la maleta a correcuita i poder viure els darrers moments amb tranquil·litat i tenint cura dels detalls que són per a mi tan importants.

P.p. Amb el desig que estigueu bé, us abraço des d’aquest post.

Viatge

 

Feliç entre diccionaris
capbusso en l’aigua dels mots
les ales .
Distreta entre les paraules
em perdo per laberints
fonètics.
Malgrat l’abrupte camí
ella sempre ve a socorrem:
resposta.

 

Se m’ha mullat la roba estesa

M’ha despertat la pluja, amb els copets metàl•lics de les gotes picant la barana del balcó. El cervell se m’ha activat amb una idea: “merda, tinc roba estesa!”. Amb molta mandra m’he aixeca’t i he anat a comprovar si la roba estava molt mullada. Sí, ja no valia la pena treure-la a risc d’agafar un constipat. Què hi farem!, només és roba, ja la tornaré a rentar. M’he tornat a posar al llit. Havia agafat fred, l’escalfor residual del costat dels meus llençols encara es notava una mica. Llavors m’ha arribat un altre pensament: “Oh, merda. L’Enric (el meu fill) ha d’anar a repartir i es va deixar l’anorac a casa!”. Quina mala pata! M’he tornat a aixecar i li he enviat un missatge al mòbil de què passi per casa abans d’anar a treballar. No ho farà.
He baixat al menjador, ja no podia dormir. M’he posat a llegir. És difícil amb quatre gats i una gossa que estan contents de veure’t i no paren de fer-te festes. He deixa’t el llibre i anotava aquestes frases en una llibreta. Fa temps que no escric i de sobte n’he tingut necessitat. Mentre ho faig sento ploure. Tinc l’esperança que l’aigua netegi el virus de les nostres vides.
Que tingueu molt bon dia.

Una abraçada.

L’aire s’enduia les llàgrimes

L’aire em vorejava el rostre.
Subtil i persistent,
l’aire,
s’enduia les llàgrimes

La primera rosella

Avui he vist la primera rosella. Sola, en mig de tot el verd i d’altres flors, margarides grogues, blanques i petites violetes, amb una olor! Un camp en calma a l’abraçada del vent que sense ser fred es feia notar i t’acompanyava. Un dia tranquil, de trobada amb amigues de la infantesa. Hem parlat de records i també de la vida. Un dinar esplèndid. I a la sala el soroll i la imatge del foc a la llar que tant m’agrada.

El celobert

Darrere els espiells
miro la roba blanca.
Ales del meu neguit
pengen dels fils a l’aire.
Íntims desconeguts,
sota un cel beneïts.

Dominat pels detalls,
espio a tota hora.
Caprici del desig,
Obsessió divina
que creix dia a dia
darrere les parets.

Mentre del meu cordam
penja la timidesa,
vergonya d’uns mitjons
desparellats, solitàries
camises i uns llençols
vidus que tenen fam.

Desitjo la frescor
del riure aliè, de
l’aroma del cafè
i d’aquella torrada
que cruix sota la dent
als matins. Cada dia.

De nit bec desolat
frustració de viure
darrere els espiells.
És fosc el celobert,
llum groga a les finestres,
i olor de peix fregit

La màquina

M’he apuntat a un gimnàs. La meva dietista em va fer posar dalt d’una màquina que ho sap tot del teu cos.   Entre altres coses, em va dir que tenia poca massa muscular i que em sobrava greix. Que el tenia tot localitzat a la panxa. I tindrà raó la màquina, perquè és impossible discutir-hi. He decidit fer-li cas. Al gimnàs, per a la meva sorpresa us diré que m’ho passo bé. Faig exercicis d’aigua a la piscina i exercici aeròbic dalt d’una bicicleta el.líptica, davant d’una pantalla que simula la pujada a una muntanya. Amb la música a tope et tornes com una boja per tal de no perdre el ritme.  Feia anys que no feia res. M’he fet gran. Sí. Ho noto en el cos. S’ha tornat més lent i m’adono que poso molta consciència en el moviment perquè he perdut seguretat. Escric aquestes paraules i se’m fa estrany entendre-les. D’aquí quinze dies torno a passar el test de la fantàstica màquina “sabelotodo”. Tinc curiositat per saber què dirà llavors.

Una abraçada

Gitaneta d’ulls negres

Carrers de París, un estiu i tu
damunt la vorera. Una
petita cama vol
pujar el graó d’un portal.
Et gires
i em trobes.
Un somrís.
Un cel de nit es copça en els meus ulls.
Dos trossos d’estrella.
Per més que passi el temps,
neixen vius com aquell
dia. Lliures i generosos.
Tu, ara deus ser gran.
Els carrers s’han mullat
moltes vegades.
Però aquella teva imatge
resta gravada en mi,
en algun espai que no és físic,
però, saps?,
em troba
quan li plau
i m’abraça.

L’altra cara del Facebook

 

Sense adonar-nos perdem el contacte, a poc a poc, sense adonar-nos.  Omplim els nostres buits amb foteses, som tan mandrosos, tan dròpols a l’hora de moure’ns, de pensar, que busquem el divertiment sense moure el cul del sofà. Compartim, mentre, fotografies de les nostres proeses, alimentem l’ego. Posem mala cara si ens enraonen perquè estem escrivint un what’s App. No deixem el mòbil ni quan mirem una pel·lícula. Alerta: addicció! Han desaparegut les xerrades intimistes abans d’adormir-nos o abans de llevar-nos perquè aquesta eina futurista s’interposa també al nostre llit. Podríem parlar d’infidelitat. Estem sols acompanyats. Ah, però som tan feliços! Mireu com somriem a les fotografies! I guapos, som més guapos que mai! Semblem els famosos de la Hola! Però crec que la tristesa és l’altra cara del Facebook, la defugim, l’entretenim. Matem el temps, qualsevol, a copets de dit. I mira, m’enfada i  em fa llàstima!