Ve la tardor

Ja som al setembre, inicio el període progressiu de dols oberts. A poc a poc la vida va perdent la llum i s’apaga en un gris tèrbol que em porta a nostàlgies passades.
Passejant pel carrer, els aparadors amb les rebaixes, els seus rètols d’: “ últims dies” i els avanços de temporada. Els més agosarats, ja fa dies que els llueixen amb els “maniquis” vestits d’hivern, uf, quina calor quan veig els anoracs, em sembla gairebé impossible pensar que duré roba de tant abric, i la duré.
Fonamento la nostàlgia en aquest pas del temps, inexorable, viatger implacable, i enganxada a temps passats, en altres tardors com la que vindrà, en passejades vora el mar amb llum de capvespre. Veure l’aigua quan plou prendre protagonisme sota la llum dels fanals del passeig, creuar-te amb l’amo entregat, que treu el gos malgrat la pluja. Em distrec observant el ca feliç, com gaudeix tot movent la cua d’aquesta dutxa tèbia de tardor, i fent ziga-zagues, d’arbre en arbre, de racó en racó, ara ensumo aquí, ara orino allà… mentre passo per davant dels xiringuitos tancats. Arriba el temps de recolliment, temps que ajuda a meditar, a llegir, a pintar el canvi de colors de la natura que es vesteix a poc a poc de tardor, amb pinzellades subtils, en un intent d’harmonitzar el canvi, abans no arribin els dies de vent.

Anuncis

Agost

El vent sacseja les fulles
de la magnòlia vella,
transporta en ell soroll d’ones
d’un mar agitat.
Els cops al vidre,
de la cortina de canya,
no desvetllen la son,
acompanyen la tarda
com preludi de tempesta.

L’Havanera del nàufrag

Avui, escoltant havaneres, llegia la lletra d’aquesta que a sota us copio. Com si es tractés de les ones, em gronxava entre les línies dels versos i arribava a una platja, “on el vent no fa mal”.
La lletra és de Clara Sánchez-Castro, està registrada en el CD de Neus Mar “A contracorrent”, desitjo que us agradi.

Vine’m a buscar
quan les bromes negres tenyeixin el mar,
sigues el meu far
quan la boira ofegui i no pugui avançar.
La platja on vull naufragar
a recer de les ones,
on el vent no fa mal.

Que tinc les veles tristes
i ja no puc navegar,
que sóc nàufrag de la vida
sense barca i sense mar.
Que tinc les veles tristes
i ja no puc navegar,
que tinc l’ànima trencada
i m’ofego en aquest mar.

Vine’m a buscar
quan l’horitzó fugi i se’m pugui escapar,
sigues el meu far
quan crits de gavines m’angoixin el pas.
La platja on vull naufragar
a recer de les ones,
on el vent no fa mal.

Que tinc les veles tristes…

El matí

Cada matí em retrobo amb el meu cos. Assegut a la cadira, sento el seu pes que atret per la força de la terra, vol anar avall, puc imaginar que m’estic desfent com si fos de cera. Mentre aguanto la tassa amb el cafè i assaboreixo el líquid aromàtic, m’abandono al fluir d’un delta i rebo el mar en tot el meu ser que anul•la la voluntat per ser només aigua. Podria restar així l’hora, abillant de sensacions la casa, però quan la tassa es buida, surto del somni a la vida.

Tens el mar als ulls

Tens el mar als ulls
I l’arc de colors
sota les pestanyes.
Tens el mar als ulls
i un sol que et cobreix
la pell de canyella.
Tens el mar als ulls
i rere els cabells
s’endevina el somni.
Tens el mar als ulls
i neix del somriure
cada primavera.

Dedicat a la M.R.Porta i als seus preciosos ulls blau-verds que m’inspiren.

Be water

Viatjo en tren, un curt trajecte que em du de Barcelona a casa. El recorregut voreja el litoral i des de la finestra puc veure el mar. Mirar el mar depèn dels dies em torna aigua i fa que m’endinsi en el submón dels sentiments fets farcellets, i em capbusso deixant enrere la realitat, perquè no hi ha una altra cosa que per moments em vingui més de gust que perdre’m en aquest laberint, i sense tenir masses ganes de trobar la sortida, m’hi endinso només pel plaer de recrear-me en el trajecte  de les meves emocions que són jo mateixa. Però segueixo mirant per la finestra i els farcells es desfan un a un a l’arribar a la sorra, com l’ona es volatilitzen en bombolles blanques d’oxigen i acaben en un no res per tornar a ser aigua només. Som aigua, ser aigua, sigues aigua deia Bruce Lee. La pluja d’aquest matí ens ha deixat un dia gris i la tarda s’evapora entre boires. Mig adormida pel sacseig de la màquina, entretinc la fantasia contemplant la volubilitat de la sorra  al bes de l’onada, i imagino que l’aigua pot aixecar un mur de sorra i el pot desfer a la vegada. L’aigua és com aquell amant que va i ve i em mareja amb el seu ball perquè no ve ni se’n va del tot. El color turquesa de l’aigua d’aquesta tarda em recorda als teus ulls, i el fons obscur  com les teves nines, on tot pot prendre llum si tu vols. Mirant l’horitzó et sento  llunyà  i m’espanta l’enyor perquè és caduc al temps i jo no vull oblidar-te i  el mar avui ho sap perquè te’m torna. No tinc res que no prengui de tu mar, de la teva bellesa, de la teva claror, del  teu amor a la música de la teva aigua, de la teva forma, de la teva calma quan ets calma i  del teu enuig quan ets brava i  tot això avui em fa ser tu.

Rebo el senyal d’un so acústic que m’indica que he arribat a l’estació,  m’incorporo i baixo del tren i del meu bany, i els meus passos s’adrecen pel pedrís de l’acera que em porta fins a casa.