Gaza

Voldria que el temps de l’horror a la terra s’aturés, o millor, no existís. No puc estar asseguda al sofà mirant-lo a la cara sense poder fer res o tan poc, que és el mateix que res. Ara sóc al llit amb el portàtil damunt les cames, intento escriure per desfogar la impotència, per suavitzar la tristesa que oprimeix en un puny la meva gola. Les llàgrimes a raig galtes avall, pensant en Déu, l’imagino mirant-me amb el seu rostre abatut i també plora.
Quan acabarà el temps de l’estupidesa a la terra? Quan podrem viure com a germans, acompanyant-nos els uns als altres? Quan regnarà l’amor entre els homes? Sembla que hi ha llocs en aquest món que tan sols poden conviure amb la mort, perquè “és allò que ningú els pot prendre”.
Mentre, sols puc resar, estimar, i estimar més.

Quant gran és l’oceà
abocador de llàgrimes.
Quan el dia és gris
es confon l’horitzó,
són cel i llàgrimes
una mateixa cosa.

Diuen que perquè es compleixi un desig l’has de dir tres vegades, escriuré tres vegades el meu, serà tan fort el pensament perquè travessi el mar.

“Desitjo que tots els homes i dones de la terra visquin en pau”
“Desitjo que tots els homes i dones de la terra visquin en pau”
“Desitjo que tots els homes i dones de la terra visquin en pau”

Anuncis

Mentre la pluja

Després de tanta calor
una forta tempesta,
s’endurà el mal de cap
que no em deixa fer res.
Estirada al sofà,
veient el futbol,
endormiscada
passo l’estona
i entre son i son,
imagino un món,
més gràcil i humà,
més petit i dolç.
Han entrat els gats,
del pati mullats
per l’aigua d’avui,
que cau amb pau,
i se senten trons,
i s’enfada el cel,
estic lluny de tot
tan a prop de res.
Embolico el cos,
amb un llençol vell
que el temps ha tornat
delicat i fi,
no fa olor de res,
i fa olor de tot,
d’una mica tu
i una mica jo.
Amb el ulls tancats
li demano a Déu
que regni aquesta pau
per tots i sempre més.

Dedico aquest poema a la meva amiga Gemma, per tot el que ens uneix i compartim. En aquests dies complicats m’he adonat de quant l’estimo.

Estat de felicitat

Fora possible l’existència d’un estat plaent en el que cos i esperit convisquessin harmònicament amb la vida? I no tant sols amb els camins que en aquesta hi trobem de manera planera, si no també amb les sendes irregulars i d’aparença impracticable?
Tal vegada la vida ens proporciona tot el que necessitem per gaudir d’aquest estat de satisfacció permanent, un estat d’equilibri de relació entre el que tinc i el que necessito, entre l’aigua i la set, entre acollir i compartir, similar als batecs del cor, així, sístole i diàstole, pum pum, anar fent, i respirar, i pum pum, deixar fer, i respirar, i pum pum, fluir i expandir-se, i recollir i agrair, i pum pum…
No només és privilegi de pocs lluir l’etern somriure al rostre, també en el meu dia a dia quotidià puc somriure, puc gaudir d’aquest estat plaent en la relació entre el que dono i el que rebo, tant sols he d’estar desperta.
I així, com la promesa fidel del batec del cor, confio en que després d’un moviment de contracció en ve un d’expansió, i em lliuro a aquest fluir que em bressola entre els diferents corrents, trobant l’equilibri en allò oposat.

Aquesta entrada la dedico a la meva amiga Carme, que la força i l’amor no et falti en el teu camí.

Que tingueu tots un equilibrat matí. Molts petons.

L’alè de l’energia, de Nova Cana a Barcelona

El missatge d’esperança d’Angela Volpini viatja aquest cap de setmana a la nostra terra. Divendres i dissabte a Lleida i aquest diumenge a Barcelona, en el monestir benedictí de Sant Pere de les Puel•les, introduït pels cants de Lídia Pujol, acompanyada del so solemne del gong tibetà, la vibració de la veu i la música ens eriçava la pell i ens preparava l’ànima per a rebre les seves paraules.
Jo hi he assistit i vull compartir amb tots vosaltres el missatge d’aquesta dona que diu que la vida és meravellosa.

La defineixen com una rara conjunció d’experiència i raó: la necessitat de contar la seva experiència la fa creadora de pensament i de llenguatge , ella sempre diu : “dic el que he vist i conec el que dic”, “he vingut a ensenyar el camí de la felicitat a la terra, l’alè de Déu es manifesta en nosaltres com a vida i consciència, fa seixanta sis anys que intento fer arribar a les persones allò que en la meva infantesa se’m va revelar: és possible sortir de la desesperació i trobar la plenitud”.

“ El llenguatge està canviant, moltes persones es senten còmodes parlant d’energia i cada vegada hi ha més persones que deixen de costat la religió, no és dolent allunyar-se d’ella, quan comprenem l’energia, ens adonem de que la llavor està escrita en l’Evangeli i que no s’ha expressat així, Déu es confronta en cada ser humà, en cada possibilitat i en cada experiència, Déu s’enriqueix a través nostre, la meva experiència mística em va fer creure en el què jo sentia i en què volia que fos així, donant-me la possibilitat de poder construir els somnis en els quals jo creia”.

“ Les persones intuïm el sentit de la nostra existència però no el creiem. Per a aconseguir-ho hem de creure en la nostra veu interior, tenim la possibilitat d’escollir el camí d’allò que ens fa sentir bé, només llavors sabrem que estem obrant correctament”.

“Per una mica d’afecte som capaços de deixar de ser nosaltres mateixos, és cert que tot ser humà desitja ser acollit i estimat, i jo sempre dic: si tots sentim la necessitat de ser estimats, aleshores qui comença a fer-ho? “

“Quan em vaig casar li vaig dir al meu futur marit, t’escullo perquè has reconegut la llibertat de ser jo mateixa, perquè m’estimes”.

“Fins aleshores hem acollit un model de ser humà proposat des de fora y ara tenim l’oportunitat d’escollir el què veritablement volem ser . L’art és la llibertat de l’expressió personal de la visió del món, i tenim la llibertat per a fer-ho així. Malgrat a vegades amb la nostra decisió podem perdre la poca comunicació que teníem, no hem de témer per la pèrdua, perquè no era una relació verdadera”.

“Hem de fer un acte de fe en el nostre desig de ser nosaltres mateixos”.

Ha estat un cap de setmana esperançador, ens hem omplert d’una energia que ens ha renovat l’esperit, hem pres força per continuar creient amb el que fluïm, per a mi, ha sigut com beure aigua quan tens set.

Desitjo que us hagin agradat les seves paraules.
Una abraçada a tots.

“No quiero estar donde no se me aprecia”

A primera hora aquest matí, mentre preparava l’esmorzar, llegeixo un what’s d’una amiga.

− Mireu que diu en Juan Diego…

Jo per reflex imagino que té a veure amb el tema que ens centra darrerament i mig decebuda començo a llegir pensant … “más de lo mismo” , segueixo llegint i em quedo amb la boca oberta: −Ostres! “Bien por Juan”

“No quiero estar donde no se me aprecia” aquesta frase defineix a mode de resum elegant la nostra història amb España.

Us ho enganxo aquí:

En Juan Diego, fins ara madrileny silenciós,
ha decidit trencar el seu silenci i a La Vanguardia d’avui, pàgina 34,
escriu aquesta carta:

“Independentista, como madrileño he llegado a la conclusión de que soy independentista catalán. No entiendo al Gobierno de España. No entiendo cómo puede tener a una comunidad de siete millones y medio de personas así. Una comunidad que tiene tres idiomas oficiales. Que es referente en muchos campos y que ha sido motor de España desde antes de la democracia. Que no sólo ha sido puerta de entrada de importaciones, inversiones y turismo, que es puerta de entrada de cultura, modernidad y respeto. No se le puede decir a un pueblo que no use su idioma para educar a sus hijos. No pretendas que se queden inmóviles amenazándoles con qué les pasará si nos abandonan. No es dinero lo que perdemos. Perdemos siete millones y medio de habitantes, cultura, gente muy importante y preparada en muchos campos, empresas internacionales y nacionales, industria, prestigio, calidad como país y democracia.
Al motor de España durante décadas se le cuida y se le mantiene, se invierte para que siga siendo competitivo. No se le gripa una y otra vez esperando que dé el 300% para que otras comunidades que nunca han funcionado o que tienen un concierto económico especial se permitan dar ayudas y subvenciones que Catalunya ya no puede. ¿Qué solidaridad es esa? Y la respuesta desde hace años es no. No a todo, a sentarse a hablar, a una mejora de financiación, a una redistribución mejor de la solidaridad y ahora a una consulta. No soy catalán, soy madrileño, y me entristece decir que les entiendo, que para seguir así, es mejor que sigan solos. Yo tampoco quiero estar donde no se me aprecia.
JUAN DIEGO Valdemoro (Madrid)”

Un cap de setmana per recordar

Divendres el concert al Monumental de Mataró d’en Raimon. Primera part, cançons seves de sempre, segona part Raimon canta a Espriu. Va acabar el concert amb un parell de temes seus.
Quin artista aquest home. Ens va deixar a tots amb ganes de més. Com sempre, ple i eloqüent, compromès i conseqüent fins a la medul•la. La seva veu té la força del vent i la seva voluntat són com les aspes d’un molí, no poden deixar de rodar.
Als seus setanta-tres anys, en va oferir un recital de dues hores de duració, cantant dret i sense defallir, ja voldria jo tenir la meitat de la seva energia. Tot el públic quedàvem encantats a dir dels comentaris que es sentien a la sortida, i a jutjar dels aplaudiments que l’ovacionaren. Des d’aquí donar les gràcies pel teu art Raimon, gràcies per la música i les paraules, per fer-nos feliços durant tan de temps i encara.
Diumenge al mig dia, a un altre nivell no menys valuós per mi, recital de cançons a càrrec d’Esteve Martí, presentació del seu primer disc que porta per nom “Cruïlla”. La sala de la volta de les Esmendies plena de gom a gom d’amics i familiars, compartirem en bona harmonia una estona de música i poemes. Gràcies a tots els que heu fet possible aquest event.

Bon Nadal

Com cada any, deixem enrere la tardor. Les fulles dels arbres s’assequen terroses, i sàvies cauen per adobar la terra abans no arribi la neu de l’hivern.
Mentre de darrere les finestres, la llum de les llars enceses torna càlids els espais. És temps de recolliment, de conversa, d’infusions que ens escalfen les mans i alleugen el dolor dels dits.
Als carrers, tot a punt per les Festes. Garlandes, llums i avets llaçats. La música de sempre envolta els pensaments i ens convida a fer-nos nens, a deixar anar un xic les tibantors i ser una mica millor persones en aquest temps de Nadal.
El Nadal és al darrere la cantonada, picant a la porta de la consciència per recordar-nos valors com la solidaritat amb els qui no tenen tant, d’estima i respecte entre les diferències, que és temps de suma i creativitat, d’explosió de les emocions més belles.
M’agradaria fer-vos arribar els meus millors desitjos aquest Nadal, i que el Nou Any 2014, sigui el resultat de tot allò que sembrem a cada pas.

Bones Festes!

Crec que l’amor dissipa la foscor
el mateix que en el cel de la nit
teies enceses de foc d’estrelles
ens regalen la llum
fins i tot
quan ja s’han extingit.