In memoriam a la Lleva del Biberó

Baixo de l’autocar
i s’obre una porta en el temps,
sota els peus
el corrent de l’aigua
flueix lleuger,
ja no és l’aigua d’aquell Ebre,
aquell , s’ho emportà tot amb ell.
El silenci del paisatge
calla l’horror adormit
i els arbres de la riba
semblen dir-me:
aturat, no passis d’aquí.
No passis a no ser que respectis
el llenguatge de les pedres
quan la mort parla
l’error erigit.
Davant el camí
resseguit de la boscúria
pelada de la llera :
el castell de Miravet
i el poble que es nega
cada cop que el riu creix.
El silenci dels nous arbres
crescuts en les trinxeres
vetllen la vida colgada
en un cementiri sota el cel.
El vent pentina els cabells
dels joves d’aquella lleva
que cridaven la mare morint
i els treu la pols als vestits oblidats
vius encara en la consciència
del seny apenedit.
Acabo la tarda abraçada
a una branca d’olivera,
i els ulls que miren
les bigues calcinades
del poble de Corbera.

Anuncis