On serem quan no hi siguem?

La vida és com un viatge. Nosaltres els viatgers amb bitllets de diferents durades, només amb esperança i fe podrem arribar a aconseguir esbrinar el per què de les preguntes que ens formulem durant la nostra estada. No és fàcil afrontar segons quins destins. La doctora Kübler-Ross en el seu llibre “La Rueda de la Vida” ens diu que “ Déu no ens dóna el què volem, però si el què necessitem”. Confiar en què el que tenim és el què realment necessitem per a créixer requereix fe. Només si ens deixem acompanyar per la confiança i l’esperança en la vida ens sabrem certs en cada moment i comprovarem que rebem el do de la pau.
Malgrat això, hi ha dies que l’únic consol es vessar aquestes llàgrimes que em sanen el dolor. Per més que intento desar cada cosa en el seu lloc i respectar-ne la forma, la nostàlgia recorre el meu dins fent-me feble. Em conforta pensar en el passat que va ser, dur-lo com un regal en la sang, en la pell, i recordar l’existència de quan teníem aquell temps a les nostres mans i il•lusos desconeixíem que els dies s’esmunyien per a no tornar.

Les aus perdran ses plomes
dels arbres les fulles cauran
del cap els nostres cabells.
On serem quan no hi siguem?
El mar no mullarà la nuesa dels meus peus
i no tornaré a veure’m en l’aigua dels teus ulls
la pluja esbandirà a poc a poc els nostres records
desdibuixant-los lentament,
esmicolant-los en trossets que es tornaran pols
i que el vent farà desaparèixer.
Quan no hi siguem, on serem?

Anuncis