Quan era petita, tindria uns onze anys, a la platja de Mataró va arribar una balena. Era un exemplar femella de rorqual, que van trobar morta a l’aigua i van arrossegar fins a la sorra. Les causes de la mort podien ser diverses, sembla que estava perduda i devia morir per falta d’aliment. Era una tarda de març, jo estava berenant a la parada de fruita que portava la meva mare a l’antic carrer hospital, ara El Rierot, la gent que passava pel carrer comentava la història de la balena, i jo, alertada amb els comentaris, no vaig poder aturar l’impuls, vaig sortir corrents cap a la platja, havia de veure allò! El meu pare va sortir darrere meu, encuriosit també amb la notícia i preocupat pel que em pogués succeir, anava cridant al meu darrere “espera, espera!” Però jo no podia esperar-lo, i continuava corrent vorera avall, volia arribar a la platja, volia ser ja a la platja.
Seguia corrent quan entrava a la sorra, i vaig veure una gran multitud de persones. Em vaig anar fent espai entre les cames de la gent fins que vaig topar amb l’animal. Recordo que no em va semblar gaire bonica. La balena era morta damunt la sorra, al meu davant hi tenia la boca, era tan gran que jo hi cabia mig ajupida a dins, tenia un gran raspall de fibres blanques per dents, que li sortien esfilagarsades enfora. En aquells moments, el meu pare arribà, i em va posar la mà damunt la meva espatlla. Jo em vaig girar i li vaig mirar als ulls preguntant-li “ho veus?”
Des de llavors que em quedo mirant el mar, amb l’esperança de veure emergir algun monstre que vingui a rescatar-me quan estic ensopida per oferir-me una mica d’aventura. Passo llargues estones mirant el mar, i pensant: ara sortirà una gran aleta, o potser un dofí desorientat farà un gran salt, i res, tinc 47 anys i mai he vist res. Tan sols una vegada, l’any 91 a Irlanda, mirant com de costum el mar, em va sorprendre gratament i de manera efímera el cap d’una foca negra, que per pocs segons va emergir a la superfície, va girar el cap a la dreta i a l’esquerra i desaparegué sota l’aigua.
Però el que a mi m’agradaria de veritat, és que un monstre fantàstic amb un llarg coll de pell irisada i ulls tendres es deixés veure i estimar; abraçar-me al seu cos i visitar per estones un món imaginari.
olordemandarina 